L’IEC va acollir el taller Petits reptes matemàtics, que va reunir l’alumnat de diversos centres per a resoldre problemes matemàtics en un entorn distès i d’aprenentatge compartit.

El Dia Internacional de les Matemàtiques ha aplegat un conjunt d’activitats per a apropar aquesta disciplina als més joves.

El passat dilluns 16 de març, el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona va acollir l’acte institucional del Dia Internacional de les Matemàtiques, en el marc del programa d’activitats que la ciutat ha organitzat conjuntament amb la Societat Catalana de Matemàtiques i amb la implicació de diverses institucions científiques i educatives, entre aquestes l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

La celebració s’emmarca en la commemoració mundial del 14 de març, coneguda també com el Dia Pi, i que enguany s’ha celebrat sota el lema «matemàtiques i esperança». Barcelona s’hi ha sumat amb una programació extensa que no s’ha limitat a l’acte institucional, sinó que ha inclòs activitats educatives, divulgatives i culturals durant tot el mes de març, amb una clara voluntat de promoure el coneixement matemàtic i despertar vocacions científiques.

L’acte, celebrat al Saló de Cròniques, el va presidir la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, i el va moderar la presidenta de la Societat Catalana de Matemàtiques, Montserrat Alsina. La sessió va consistir en una taula rodona amb la participació de Xavier Jarque, Isabel Serra i Gemma Huguet, en representació dels departaments de matemàtiques de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya. Durant l’acte es va posar en relleu el paper essencial de les matemàtiques en el progrés científic i tecnològic, així com la necessitat de reforçar-ne la divulgació i la presència en l’educació.

Més enllà de l’acte institucional, la celebració del Dia Internacional de les Matemàtiques a Barcelona s’ha articulat a partir d’un conjunt ampli d’iniciatives, entre les quals ha tingut un paper especialment destacat el taller Petits reptes matemàtics, impulsat conjuntament pel Departament de Programes Educatius de Ciutat, de la Direcció d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, amb la participació de la Societat Catalana de Matemàtiques i la implicació de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquesta activitat ha comptat amb la participació d’alumnat de cinquè de primària de cinc centres educatius de la ciutat i té com a objectiu empoderar alumnes i mestres en l’àmbit científic, fomentar la col·laboració entre escoles i acostar la resolució de problemes a les aules. A través de petits reptes matemàtics treballats a les escoles, la iniciativa ha posat l’accent en el desenvolupament de la lògica, el pensament crític, la creativitat i el treball col·laboratiu, alhora que contribueix a millorar la competència matemàtica de l’alumnat.

En el marc d’aquest projecte, el divendres 13 de març es va celebrar una trobada presencial d’escoles a l’Institut d’Estudis Catalans. La primera part de la jornada va consistir en una fira de reptes matemàtics en què els equips d’alumnes van assumir un doble paper: proposar reptes i resoldre els plantejats per altres centres. Posteriorment, alumnes representants de cada escola van exposar les solucions treballades i es va obrir un espai de conversa entre infants i docents sobre com viuen les matemàtiques a l’aula.

La programació s’ha completat amb altres activitats de divulgació repartides per la ciutat, amb la participació de biblioteques municipals, centres cívics i diverses entitats culturals. Entre aquestes iniciatives destaca una nova edició dels tallers digitals #estàsON, amb propostes relacionades amb el pensament computacional, adreçades a infants i joves, així com activitats de resolució de problemes i enigmes matemàtics en equipaments municipals.

Amb aquesta programació, Barcelona ha volgut reforçar el seu compromís amb la divulgació científica i amb la promoció de les matemàtiques com a eina clau per al desenvolupament del coneixement. En aquest context, la implicació de l’Institut d’Estudis Catalans, especialment en el taller Petits reptes matemàtics i en la trobada d’escoles, ha estat un dels elements més destacats de la celebració d’enguany.

En aquest enllaç podeu consultar tota la programació del Dia de les Matemàtiques.

Darrere l’espectacularitat de la intel·ligència artificial s’amaga una pregunta incòmoda: l’imita molt bé, però entén realment el món? Segons Ramon López de Mántaras, és un error conceptual confondre la seva capacitat estadística amb veritable comprensió.

El títol ja incomoda. I aquesta incomoditat és deliberada. Si estiguéssim plenament convençuts que la intel·ligència artificial és realment intel·ligent, no caldria formular la pregunta. Precisament, Ramon López de Mántaras va situar el punt de partida de la seva intervenció al 35è cicle Física oberta, organitzat per la Societat Catalana de Física, en el fet de qüestionar l’eufòria acrítica que envolta la IA actual. Un dels pioners de la recerca en intel·ligència artificial a l’Estat i professor emèrit del CSIC, López de Mántaras, va articular la conferència al voltant d’una tesi clara: la IA contemporània és extraordinàriament útil, però això no implica que sigui intel·ligent en el sentit humà del terme.

Abans d’entrar en exemples tecnològics, el ponent, membre de la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, va proposar aturar-se en les paraules. Què vol dir exactament intel·ligència artificial? Parlem de sistemes informàtics capaços de simular habilitats que associem amb la intel·ligència: percebre, aprendre, raonar o prendre decisions.

El problema —va advertir— és que sovint utilitzem aquests verbs de manera antropomòrfica, com si darrere del comportament de la màquina hi hagués processos mentals equivalents als humans. Ja Marvin Minsky advertia que conceptes com intel·ligència són suitcase words (literalment ‘paraules-maleta’), en què cap gairebé tot. El risc és projectar-hi allò que entenem per ment humana.

També va revisar el famós test proposat per Alan Turing a l’article Computing Machinery and Intelligence. El conegut «test de Turing» no era, segons va recordar, una prova tècnica per a certificar màquines, sinó un experiment mental filosòfic. Reduir la intel·ligència al fet que una màquina imiti bé un humà —va argumentar— no resol la qüestió de fons: hi ha comprensió real?

La IA que tenim avui és el que els experts anomenen IA específica: sistemes altament especialitzats que resolen tasques concretes amb una eficàcia espectacular. Un exemple paradigmàtic és AlphaFold, desenvolupat sota la direcció de Demis Hassabis, capaç de predir l’estructura tridimensional de proteïnes amb una precisió revolucionària. Però aquest èxit no implica que el sistema «entengui» la biologia. Funciona perquè ha detectat patrons estadístics en enormes quantitats de dades. Quan surt del marc per al qual ha estat entrenat, les seves limitacions es fan evidents. És el que en estadística s’anomena el problema de la «llarga cua»: situacions noves, rares o imprevistes que no encaixen amb els patrons apresos.

La suposada intel·ligència artificial general (IAG), en canvi, seria un sistema capaç d’afrontar problemes nous sense haver estat entrenat específicament per a aquests, gràcies a la generalització i al raonament analògic. Però, com va remarcar López de Mántaras, ni tan sols hi ha consens sobre què és exactament aquesta IAG. El concepte és ambigu i, de moment, més especulatiu que real.

Recollint una expressió del filòsof Daniel Dennett, el ponent va descriure els sistemes actuals com a exemples «d’habilitats sense comprensió». Models com ChatGPT poden redactar textos coherents, resumir llibres o respondre preguntes complexes. Però això no vol dir que entenguin el món. Aquests sistemes no tenen experiència directa de la realitat. No saben què és el pes d’un objecte, la resistència d’un material o la frustració d’un error. Funcionen establint correlacions entre paraules a partir de milions de textos. És el que s’anomena semàntica distributiva: el significat emergeix de patrons estadístics, no d’una connexió directa amb el món físic. I aquí apareix un punt central de la conferència: la importància de tenir cos. El sentit comú —aquell coneixement implícit que ens permet anticipar conseqüències físiques o entendre relacions causa-efecte— sorgeix de la interacció amb l’entorn. Sense experiència corporal, va argumentar, no hi ha comprensió profunda, només simulació lingüística.

La xerrada també va posar el focus en la part menys visible de la IA. Darrere dels grans models hi ha milers de persones que etiqueten dades, revisen continguts i corregeixen errors, sovint en condicions precàries. La intel·ligència artificial no és un sistema que s’autoperfecciona en el buit: depèn d’una intervenció humana constant. A això cal afegir-hi el cost energètic. Els grans centres de dades consumeixen quantitats massives d’electricitat. Tot i les millores en eficiència dels xips, l’escala creixent d’aquests models fa augmentar el consum global. La pregunta sobre la sostenibilitat a llarg termini és, segons el ponent, ineludible.

En el torn de preguntes, el debat va abordar també la qüestió lingüística. En la majoria de grans models comercials, el llenguatge intern de treball és l’anglès. El català hi és present, perquè forma part del conjunt global de dades d’entrenament, però no acostuma a ser la llengua nuclear del sistema. D’aquí certes interferències o expressions que poden sonar traduïdes. Tot i això, la qualitat ha millorat notablement en pocs anys. I hi ha iniciatives per a desenvolupar models entrenats amb dades i criteris propis. No és només una qüestió lingüística: és també una qüestió de sobirania tecnològica i cultural. Davant l’entusiasme mediàtic, López de Mántaras va proposar un canvi de perspectiva: potser hauríem de parlar menys de machine intelligence (‘intel·ligència de la màquina’) i més de machine usefulness (‘utilitat de la màquina’). La pregunta rellevant no és si la màquina és intel·ligent com nosaltres, sinó en quines condicions és útil i amb quins límits. Això implica abordar riscos reals: pèrdua de privacitat, biaixos algorítmics, desinformació, impacte en l’educació i concentració de poder en mans de grans corporacions. Per això, va defensar la regulació, l’educació crítica i una aproximació més interdisciplinària i científica a la IA.

La conferència no va resoldre la pregunta inicial. Però sí que va deixar una idea clara: confondre competència estadística amb comprensió és un error conceptual profund. Una màquina pot imitar molt bé sense comprendre. Pot ser útil sense ser intel·ligent. Pot ser espectacular sense ser neutral. Potser el primer pas cap a una IA responsable és, simplement, no deixar-nos enlluernar per les aparences.

En el marc de la celebració del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, la Societat Catalana de Física reivindica la figura d’Yvonne Choquet-Bruhat i el paper fonamental de les dones en la construcció del coneixement científic.

La primera detecció d’ones gravitacionals, anunciada fa una dècada, va marcar un abans i un després en la història de la física. Aquell descobriment confirmava una de les prediccions més sorprenents de la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein i obria una nova finestra per a observar l’Univers, especialment, els fenòmens més extrems com la fusió de forats negres.

En el marc del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, la Societat Catalana de Física va organitzar una jornada emotiva i reivindicativa per a recordar que la història de la física també s’escriu en femení. L’acte, centrat en la figura de la matemàtica i física francesa Yvonne Choquet-Bruhat, va servir tant per a aprofundir en l’origen teòric de les ones gravitacionals com per a reflexionar sobre els obstacles històrics i actuals que afronten les dones en l’àmbit científic.

Més enllà de la commemoració, la trobada va posar el focus en una contribució científica fonamental, però sovint invisibilitzada: els treballs matemàtics de Choquet-Bruhat que van establir les bases rigoroses de la relativitat general i que, dècades després, farien possible la predicció i la detecció de les ones gravitacionals.

La jornada va combinar conferències especialitzades amb espais de divulgació i debat. La professora Isabel Cordero, de la Universitat de València, va recordar que Choquet-Bruhat no només va treballar dins el marc teòric de la relativitat, sinó que en va establir els fonaments matemàtics. Va demostrar l’existència local i la unicitat de les solucions de les equacions d’Einstein, un pas imprescindible perquè la teoria fos matemàticament sòlida i perquè, dècades més tard, es poguessin desenvolupar simulacions numèriques capaces de predir la forma exacta de les ones gravitacionals generades per la col·lisió de dos forats negres llunyans. Sense aquest treball pioner, la detecció experimental anunciada per la col·laboració de LIGO no hauria estat possible en els termes en què es va produir. La teoria i l’experiment es trobaven, finalment, en un mateix punt.

Choquet-Bruhat, nascuda en una família amb forta tradició científica, va esdevenir també la primera dona admesa a l’Acadèmia de Ciències francesa, un reconeixement que simbolitzava una ruptura amb dècades d’exclusió femenina en les institucions científiques d’elit.

La jornada es va completar amb una taula rodona amb la participació de Ruxandra Bondarescu i Ana Climent, de l’Institut de Ciències del Cosmos - Universitat de Barcelona; Isabel Cordero, de la Universitat de València, i Carlos Sopuerta, de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC), i moderada per Jordi Miralda, investigador ICREA l’ICCUB-IEEC. El debat va anar més enllà dels aspectes tècnics per a abordar una qüestió de fons: per què noms com el de Choquet-Bruhat continuen sent poc coneguts fora dels cercles especialitzats?

En el context del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, es va insistir que la manca de referents femenins visibles no és una qüestió anecdòtica, sinó estructural. La recerca internacional mostra que les dones continuen infrarepresentades en la carrera investigadora i, especialment, en els càrrecs acadèmics superiors. També evidencia que l’interès de les nenes per les disciplines STEM es veu condicionat per estereotips socials i culturals, no pas per manca de capacitat.

Les expertes van subratllar que els programes de mentoria, la presència de referents femenins i una pedagogia més inclusiva tenen un impacte directe en l’autoestima i les expectatives de les joves. Visibilitzar figures com Choquet-Bruhat no és només un acte de justícia, sinó una eina de transformació.

Un dels missatges centrals de la jornada va ser la necessitat de revisar com s’explica la ciència. Massa sovint, els llibres de text han presentat una història parcial, centrada gairebé exclusivament en figures masculines. Recuperar noms com el d’Yvonne Choquet-Bruhat —o el d’altres matemàtiques i físiques fonamentals del segle XX— implica ampliar el relat i fer-lo més fidel a la realitat.

També es va assenyalar que persisteix un abandonament significatiu de dones després del doctorat, vinculat a la precarietat i a les dificultats de conciliació en un entorn acadèmic exigent. Canviar aquesta dinàmica requereix mesures estructurals, però també un canvi cultural profund dins les institucions.

La commemoració va cloure amb una nota d’esperança: el reconeixement creixent del paper de les dones en la història de la ciència i iniciatives simbòliques que restitueixen la memòria de científiques oblidades. El cas de Choquet-Bruhat exemplifica com el rigor matemàtic, la perseverança i el talent poden transformar la nostra comprensió de l’Univers.

Les ones gravitacionals no només confirmen una predicció teòrica centenària; també ens recorden que la ciència és una construcció col·lectiva, i que el futur del coneixement necessita totes les veus, totes les mirades i totes les intel·ligències.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Institut d'Estudis Catalans (@institutestudiscatalans)

Prop de vuitanta joves investigadors de diverses universitats i centres de recerca dels Països Catalans s’han reunit per compartir recerca, experiències i inquietuds pròpies de les primeres etapes de la carrera científica.

Durant els dies 28, 29 i 30 de gener, la ciutat de Lleida ha acollit la 14a Trobada de Joves Investigadors dels Països Catalans, una cita plenament consolidada dins del calendari científic. L’esdeveniment s’ha celebrat al campus de l’ETSEA de la Universitat de Lleida i ha estat impulsat per la Societat Catalana de Química, amb la col·laboració de la mateixa universitat i la participació activa de membres de la Secció Jove de la Societat Catalana de Química. La trobada ha reunit prop de vuitanta investigadors i investigadores joves, així com una vintena d’investigadors sèniors procedents de diverses universitats i centres de recerca dels Països Catalans, majoritàriament vinculats a l’àmbit de la química.

Al llarg de tres dies intensos, la trobada s’ha concebut com un espai per a compartir recerca, experiències i inquietuds pròpies de les primeres etapes de la carrera científica, amb l’objectiu de fomentar la formació, l’intercanvi de coneixement i la creació de xarxes de col·laboració. El programa científic s’ha obert amb una conferència inaugural dedicada a la relació entre la química i la bioeconomia, que ha posat de manifest el paper clau de la recerca química en el desenvolupament de nous materials i processos més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient.

Aquesta mirada transversal s’ha reforçat amb diverses conferències plenàries a càrrec d’investigadors i investigadores de reconegut prestigi, que han abordat temàtiques molt diverses, des de la química orgànica i la catàlisi fins als materials avançats, la bioquímica o el magnetisme en materials bidimensionals. Aquestes ponències han permès oferir una visió actualitzada de la recerca que es duu a terme avui als laboratoris i han esdevingut també un espai d’inspiració i aprenentatge per als joves participants. Un dels eixos centrals de la trobada han estat les comunicacions científiques presentades pels mateixos joves investigadors. A través de sessions orals, comunicacions flaix i simposis temàtics, els participants han pogut donar a conèixer els seus projectes de recerca, discutir resultats i rebre comentaris en un ambient proper i constructiu. Aquest espai ha estat especialment rellevant per a doctorands i doctorandes i estudiants de màster, per als quals la trobada representa sovint una de les primeres oportunitats de presentar públicament la seva feina en un context científic exigent, però acollidor.

La trobada també ha volgut obrir un espai de reflexió sobre el paper social de la ciència, amb una taula rodona dedicada a la divulgació científica, en què s’ha destacat la importància de fer arribar el coneixement químic a la ciutadania d’una manera clara i entenedora. Paral·lelament, les activitats socials i lúdiques, organitzades per la Secció Jove de la Societat Catalana de Química, han contribuït a generar un clima de convivència i complicitat entre els assistents, afavorint el contacte informal i la consolidació de vincles professionals i personals.

Més enllà del contingut estrictament científic, la 14a Trobada de Joves Investigadors dels Països Catalans destaca també per la seva dimensió col·lectiva i cultural. L’esdeveniment reforça l’ús del català com a llengua de comunicació científica i consolida una comunitat de joves investigadors que comparteixen no només interessos de recerca, sinó també una manera d’entendre la ciència com a eina de progrés, de servei a la societat i de construcció de futur. En aquest sentit, la celebració de la trobada a Lleida ha confirmat, un cop més, el valor d’aquest espai com a plataforma de formació, intercanvi i cohesió per a les noves generacions de científics dels Països Catalans.

Enguany, el Nobel de Química reconeix l’impacte extraordinari de les xarxes metal·loorgàniques (MOF), materials porosos desenvolupats per Susumu Kitagawa, Richard Robson i Omar M. Yaghi, que han transformat la manera de concebre l’arquitectura molecular.

El Premi Nobel de Química 2025 ha reconegut un dels avenços més transformadors de la ciència moderna: el desenvolupament de les xarxes metal·loorgàniques (metal-organic frameworks, MOF), una família de materials porosos capaços de capturar, emmagatzemar i transformar substàncies amb una precisió sense precedents. Els guardonats, Susumu Kitagawa, Richard Robson i Omar M. Yaghi, han estat les figures clau que, al llarg de dècades, han convertit una idea que semblava gairebé utòpica —l’arquitectura molecular predictible— en una realitat amb impacte global. Convidat per la Societat Catalana de Química, Arnau Carné-Sánchez, Ramón y Cajal Fellow a la Universitat Autònoma de Barcelona, va impartir la conferència Metal-organic framewoks (MOFs): l’art d’organitzar el buit, en què ha explicat quines van ser les contribucions dels premiats i quin és el futur d’aquestes xarxes o marcs.

L’origen d’aquesta revolució es remunta a finals dels anys vuitanta, quan Richard Robson va sorprendre la comunitat científica demostrant que es podien construir xarxes cristal·lines tridimensionals amb cavitats àmplies i ben definides. El seu treball, basat en la combinació d’ions metàl·lics i lligands orgànics, va mostrar que era possible ordenar la matèria a escala atòmica d’una manera controlada, una fita que fins llavors semblava impossible.

Tot i que les primeres estructures eren inestables, la seva visió ja anticipava moltes de les funcions que avui defineixen les MOF: la capacitat d’adsorbir gasos, l’intercanvi iònic, la modificació química de les superfícies internes o la integració de centres catalítics. A partir d’aquí, aquest camp d’investigació va evolucionar ràpidament.

A principis dels anys noranta, Susumu Kitagawa va aportar resultats que confirmaven que aquests materials no només podien retenir molècules, sinó també deixar-les entrar i sortir de manera reversible, revelant una porositat efectiva i funcional. Però el més sorprenent va ser descobrir que algunes d’aquestes estructures es podien deformar lleugerament en resposta a estímuls com la presència de gasos, la temperatura o la pressió, un comportament insòlit en l’estat sòlid. Kitagawa va batejar aquests materials com a cristalls porosos tous, i en va establir una classificació que encara guia la recerca en aquest camp.

El tercer impuls decisiu el va donar Omar M. Yaghi, que va introduir un enfocament completament nou en la síntesi de materials: la síntesi reticular. Aquest mètode proposa dissenyar «peces moleculars» que encaixin de forma predictible, com si fossin peces d’un joc de construcció. Des d’aleshores s’han creat desenes de milers de MOF, algunes amb capacitat de capturar CO₂ amb una eficiència superior a la dels sistemes industrials convencionals, d’altres capaces d’extreure aigua de l’aire en zones desèrtiques o de retenir compostos molt contaminants com els PFAS. També n’hi ha que poden emmagatzemar hidrogen i metà, essencials per a una transició energètica neta, o que actuen com a catalitzadors ultraeficients en reaccions químiques complexes. La indústria, conscient del seu potencial, ja ha començat a incorporar-les en processos reals, i algunes MOF formen part de projectes pilot de captura de carboni i de sistemes de purificació d’aigua a gran escala. El que distingeix les MOF d’altres materials porosos és la seva flexibilitat conceptual: les seves cavitats i propietats es poden dissenyar a mida, i permeten imaginar materials personalitzats per a gairebé qualsevol aplicació. Aquest canvi de paradigma ha traslladat la química de l’estudi de molècules individuals a la possibilitat de construir xarxes tridimensionals infinites amb funcionalitats programables. Per això el Nobel de Química 2025 no premia un descobriment puntual, sinó una autèntica transformació científica. Gràcies a la visió fundacional de Robson, la identificació del comportament dinàmic de Kitagawa i l’arquitectura reticular de Yaghi, la química ha ampliat les seves eines d’una manera decisiva.

Les MOF s’han convertit en un dels pilars dels materials avançats, amb un futur que apunta directament cap als grans reptes del segle XXI: la sostenibilitat, l’energia neta i la gestió intel·ligent dels recursos.